domingo, 14 de mayo de 2017

De Joan Damascè i la Matèria...

No adoro la matèria, adoro al Creador de la matèria que va esdevenir matèria per amor meu, que va voler pendre morada material, que va aconseguir la meva Salvació a través d'ella.
Per tot això, saludo a tota la matèria restant amb reverència.

Joan Damascè
Correcte.
El gnosticisme considerava allò material -la materia- quelcom inherentment pervers, de manera que negaven per una banda que el Totpoderós l'hagués creat -va ser el Demiürg- així com l'encarnació d'un aspecte de Déu -la Seva Paraula- en carn humana.

Un cop entès això, un s'explica la defensa de Sant Joan Damascè.

Thomas B. Thayer sobre la Doctrina de l'Infern

És impossible que ningú, amb un cor humà en ell, pugui realment creure en aquesta dctrina Infern i càstig etern], amb tots els horrors que comporta, amb totes les acusacions que porta contra la Saviesa i Bondat divines, sense sentir aquesta càrrega terrible sobre la seva ànima, una sobre la qual un voldria de bon grat ésser deslliurat.

Hi ha moltes ments buides, molts horribles xerraires que no troben poca dificultat en creure-hi, que són ràpids a denunciar el més petit dubte al respecte com a impietat i manca de fe.

Hi ha petits ministres, que són ràpids a aclarir tots els problemes morals i arguments de l'Escriptura, que no tenen cap mena de vergonya, ni troben cap problema al respecte aquest assumpte.

Però sé que el millor i més fort entre els ceients mai no han tractat el tema d'aquesta manera. Aquells que han escodrinyat les Escriptures de la manera més pacient i profunda possible, que són distingits pel seu aprenentatge i pietat, confessen que, es miri de la manera que es miri, és una cosa terrible, i porta a l'angoixa de la ment, la tristesa de cor i a preguntes doloroses que mai no poden ser respostes.

Pot suposar algú per un moment que una doctrina, que produeix tal terror mental i angoixa com aquesta, pot venir d'aquell que va dir tendre i compassivament 'Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera...?

A més, ell expressament diu que va ser enviat 'a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits'.
Thomas B. Thayer, The Origin and History of the Doctrine of Endless Punishment (1855)
Si el germà tenia en ment un Infern tipus La Divina Comèdia, amb foc i grans patiments, estic d'acord.
L'Infern no hi té res a veure.

És quelcom molt pitjor...

Pregària de Sant Anselm de Canterbury

Oh Déu meu, ensenya al meu cor com buscar-te,

On i com puc trobar-te,

Ets el meu Déu, i ets el meu Tot, i mai t'he vist.

Tu em vas fer i m'has fet de nou,

Vas conferir en mi tot allò bo que en tinc,

I malgrat això encara no et conec,

No he fet allò pel qual vaig ser creat,

Ensenyam a buscar-te.

No et puc buscar llevat que m'ensenyis,

O trobar-te llevat que et mostris a mi.

Deixa'm buscar-te en el meu desig, deixa'm destjar-te en la meva recerca.

Deixa'm trobar-te en estimar-te, deixa'm estimar-te fins que et trobi...

Amen.

Pregària de St. Anselm of Canterbury

De que Si Va Callar Serà per Alguna Cosa...

Fer teologia al voltant dels silencis de Jesús és ocupar el seu lloc, en parlar allà on la Paraula va callar...
Hush, hush...

sábado, 13 de mayo de 2017

De que Ara És l'Hora On a Qualsevol Lloc...

21 Jesús li diu:
--Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem
.
Joan 4:21
Al llarg del quart capítol, Joan ens ensenya que la Llei va venir a través de Moisès, però la Gràcia i la Veritat a través de Jesucrist.
Context per entendre el punt.

Al segon capítol, a les noces de Canaan, Jesús havia transformat l'aigua de la purificació en vi de celebració i implícitament presentat el seu cos com en Nou Temple; al tercer es troba amb un mestre d'Israel incapaç d'entendre les Escriptures, i al quart ens trobem a Jesús sobrepassant els límits físics d'Israel, recorrent la terra hostil de Samària, revelant a una estrangera que ell és més gran que el Patriarca Jacob.

El contrast amb l'escena anterior és brutal.
Mentre que Nicodemus no enten res del que Jesús explica, la samaritana sí, tot testificant als seus.
Nicodemus troba al Senyor per la nit, la samaritana durant el dia.
Un és incapaç d'entendre la Llum i roman en la foscor; l'altre és de la Llum i il·lumina als demés.

Però és interessant la qüestió plantejada per la dona sobre el Temple de Gerizim.
Dos segles abans de Jesús el Temple havia sigut destruït.
Així i tot, els samaritans continuaven peregrinant al mateix lloc, per tal d'adorar Déu.
La dona planteja un assumpte purament teològic: Els jueus diuen que a Jerusalem i nosaltres a Gerizim, quin és el lloc correcte per tal de trobar-se/adorar Elohim?

Ni en aquest lloc ni a Jerusalem és el lloc on podeu trobar Déu, sinò a través meu, diu Jesús.

No més rituals de purificació perquè el Nou Temple és l'Espòs de les Noces de l'Anyell.

Cert, un temple no és altre cosa que l'espai on allò físic i allò espiritual convergeixen.
Unes noces no són altre cosa que la Unió de dues realitats per formar una de sola.

Les Noces de l'Anyell simbolitzen la re-Unió de Déu amb l'home, separats per culpa de la Maldat del darrer, d'aquí la transformació de l'aigua dels rituals de purificació -en Jesús les nostres ànimes són purificades- pel vi de la celebració -Goig-.

En Jesús, l'home torna de l'exili del món com a Temple, com a lloc destinat per Déu per ser l'espai de confluència entre Ell i les Seves criatures.

No es tracta d'un aquí o d'un allà, sinò d'un retrobament en l'Esperit, accedint al Nou Temple per tal de retrobar-se amb Déu.

Així doncs, és cert el que sostenen molts germans protestants quan, tot esgrimint aquest passatge, sostenen que no cal centrar-se en la cerimonialitat de les liturgies?
Ni cert ni fals, Jesús no parla d'això en aquest passatge.

El Senyor diu que tant Jerusalem com Gerizim serien obsolets "a l'hora".
L'hora a la Paraula generalment parla de la mort i la ressurrecció de Jesús, perquè a través d'elles, el Senyor va canviar l'ordre liturgic de les coses de Déu, la manera com adreçar-se, com adorar-lo, com relacionar-se amb Ell.

La ressurrecció de Jesús elimina la necessitat d'espais sagrats perquè el Temple de Déu és ara una persona, i a diferència dels temples de pedra, amb una persona et pots reunir a qualsevol lloc...
D'ara en endavant, diu Jesús, per tal que es puguin reunir Déu i l'home, l'espai no serà cap problema.
El problema simplement serà la voluntat del darrer...

domingo, 7 de mayo de 2017

Pregunta...

No és qui jutja la 'vertadera església' pels aspectes cerimonials algú encara pre-cristià, en basar la seva pressumpció en allò extern?

De Cursos i Edificacions...

Crec que la majoria de cursos de 'Història del Cristianisme' perden el punt.

La majoria d'ells tracten sobre disputes, cismes i guerres entre nosaltres.
Però si tot ha de fer-se per a edificació, què en treiem de tot això?
No m'enteneu malament, no estic dient de tapar sota la catifa les nostres vergonyes, parlo d'altre cosa.

Fixeu-vos, crec que els cursos haurien de tractar dels actes i mostres d'amor més rellevants i significatius fets per cristians al llarg de la història.
Això ens faria més humils i esperonaria la majoria de nosaltres a seguir el seu exemple.

Però saber com es van matar una colla contra una altre...?
Vinga home.

De que Reconéixer la Paraula com a Autoritativa No Vol Dir Res...

16 Així ho explica en totes les cartes on parla d'aquestes coses.
En elles hi ha punts difícils d'entendre, que la gent ignorant i poc instruïda tergiversa, com fa també amb la resta de les Escriptures, per a la seva pròpia perdició.

1 Pere 3:16
Observació.
Els que descriu Pere com gent ignorant i poc instruïda els quals són una colla de tergiversadors que no pertanyen al Poble de Déu, reconeixien com a normatives i donaven autoritat espiritual a les mateixes Escriptures que Pau.

Qui tingui enteniment, entengui.

lunes, 1 de mayo de 2017

De la Proximitat del l'Home en la Creu...

Són comprensibles les mirades de compassió del cristià quan és devant la creu, però en certa mesura crec que es perd part del punt de la mateixa.

És dir, el cos ferit i matxucat de Jesús no reposa en una creu per tal de despertar compassió en nosaltres, sinó per manifestar a Déu.
L'últim que un espera d'un Déu Omnipotent i Totpoderós és que sigui representat per un home feble, menyspreat, ferit, sangnant, agonitzant, espremut en dolor...

Déu exposa la creu com a icona, per tal que poguem canviar la nostra imatge de Déu i poguem veure'l amb justa proximitat.
L'Omnipotent i Totpoderós impressiona i s'amaga darrera un mur de distant Majestuositat.

L'home ferit, injustament tractat, mensytingut per tots, incomprès per tothom i moribund ens és tan proper que l'accés a Déu s'aplana.

I crec que en part Jesús també vol dir això quan diu que és el Camí a Déu.

domingo, 30 de abril de 2017

La Comunitat dels Ferits...

Li demano a un amic per què es congrega on es congrega, és a la quinta forca i és força petitoneta.

Em diu, Feia temps que buscava una església perquè la meva vida espiritual era un fàstic.
Ara amunt ara avall i torna avall un altre cop.
Provava en una església i res, i en aquella altra i tampoc.
No sé per què però no em trobava a gust enlloc i estava molt depre.
Però quan vaig entrar a la meva, a la que vaig ara, no em van rebre amb els somriures típics de la gent que saben que són al Camí correcte, amb la confiança dels que se saben guanyadors.
Tothom a l'església es movia amb molt de 'cuidadu', i parlava tal com només els que se saben autèntics pecadors parlen.
No em vaig sentir jutjat ni fracassat, sinò absolutament segur amb ells.


Touché.
No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils...

De Dominis i Dominats...

12 Alguns diuen: «Tot m'és permès.» Però sapigueu que no tot convé.
«Tot m'és permès», però jo no m'he de deixar dominar per res.
1 Corintis 6:12
Aquesta és la lògica que veig en aquest versicle:
Si Jesús és Senyor -si és el Senyor de la meva vida- com puc deixar que altre cosa em domini?
46 »Per què em dieu "Senyor, Senyor", i no feu el que jo dic?
Lucas 6:46
Per què dic a Jesús Senyor si no faig el que diu, per què li dic Senyor si s'ensenyoreixen de mi un ventall inacabable de coses?
Si a un pais només pot haver una legal·litat, com pot trobar-se una persona sota més d'una una llei?
I la nostra és la llei de Crist.

Ara, mentiria si digués que el domini que impera en mi és el del Senyor.

Qui m'alliberarà d'aquest cos que em duu a la mort? Qui m'alliberarà de mi mateix...?
Dono gràces a Jesús mitjançant l'Esperit de Déu.

sábado, 29 de abril de 2017

Del Perdó de Pecats com a Previ al Retorn Final de l''Exili

Al llarg de la història, els Evangelis es llegien tot separant entre allò històric i allò teològic.

Jesús va morir perquè va posar en dubte la autoritat de la casta sacerdotal, perquè els romans creien que era un rebel en potència, perquè cap dels seus deixebles el va defensar, perquè va ser traït, perquè... diuen uns.
D'altres en canvi diuen que Jesús va morir perquè com a Anyell de Déu profetitzat, el Pur havia de morir pels impurs, per tal d'acostar a aquests a la Santedat del Pur.

Tots aquests arguments són certs, i gens excloents.

Potser per entendre millor què i per què va passar el que va passar hauríem d'enquadrar-ho tot en un context narratiu més ample.
Des del punt de vista bíblic, la història de la humanitat segueix el fil narratiu de Creació, Propòsit, caiguda, Anunci de restauració, Israel, exili...

L'objectiu de l'expiació, el sacrifici de l'Anyell és el perdó de pecats, és cert, però l'expiació no és un fi en sí mateix.
Som perdonats no pas per gaudir de la llibertat que comporta saber-se perdonat, som perdonats per tal que poder recuperar el nostre rol de reis i sacerdots de Déu, és dir, per poder asolir el Propòsit primer de Déu vers l'home: Un ésser que fos la Seva imatge a la Seva Creació.

Amb la seva mort i ressurrecció, Jesús no es va limitar a rescatar a alguns del món.
Ans el contrari, amb la seva mort i ressurrecció, Jesús va canviar el món, és dir, el va encarrilar al camí del retorn de l'Exili que havia sigut causat per l'entrada del pecat a una Creació cridada a ser morada del Sant.

El Regne/Govern de Déu és aquí, creixent com un llevat fins el Dia del Retorn de l'Exili Final.

domingo, 16 de abril de 2017

De que el Cristià És la Norma i la Força de Déu en el Cor de l'Home...

9 Ara bé, vosaltres no viviu d'acord amb els desigs terrenals, sinó d'acord amb l'Esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l'Esperit de Crist, no seria de Crist.
Romans 8:9
La singularitat del nou codi cristià que Pau presentava al món era que l'arrel de tot depenia de Déu.
No per ser autor intel·lectual del mateix, sinò per ser la Força sense la qual no és possible la realització de la norma moral.

Jesús no ens parla d'una sèrie de normes ètques que cadascú pot dur a terme si s'esforça:
el Senyor ens entrega una moral irrrealitzable si no ens entrega al mateix temps l'Esperit de Déu.
Els nous creients han sigut alliberats de l'esclavitut del pecat i han rebut el Poder de Déu, és per això que Pau no els crida només a pensar de manera diferent.
Els crida a viure de manera diferent...

De Divorcis i Visibilitzacions...

8 Jesús els respon:
--Moisès us va permetre de divorciar-vos de la muller per la vostra duresa de cor.
Però al principi no era pas així.

Mateu 19:8
El rebuig que Jesús sent vers el divorci rau en part en el propòsit que va tenir Déu en crear l'home i dona: La seva complementació i el fruit d'aquesta és l'únic que pot re-Presentar Déu a la Creació.

La complexitat de Déu fa que la Seva imatge no pugui caure en un sol esser -Adam- sinò en dos -Adam i Eva- (i quan és possible, la seva descendència...).
Si vols veure a Déu, mira a una familia (ben avinguda).

La relació sorgida d'un pacte/compromís d'unió lliure entre dos té entre d'altres funcions la de visibilitzar al Déu Invisible.
D'aquí l'abans mencionat rebuig.
La unió home/dona és sagrada per aquesta raó: ens mostra al Déu tres cops Sagrat.

Stanley Hauerwas dona en el clau quan diu que si en aquest passatge creiem haver trobat una justificació pel divorci, no hem entès res...

La nostra maldat de cor fa que la separació, el divorci sigui un mal menor.
Però al capdavall, un mal menor no deixa de ser un mal...

sábado, 15 de abril de 2017

De Thomas Worden i Jesús el Nostre Boc Expiatori

"Hi havia també un boc que era pres pel sacerdot, sobre el cap del qual posava les seves mans i feia pública confessió a Déu dels pecats del poble; Un cop fet, el sacerdot transferia els pecats del poble sobre el cap del boc.

Llavors el boc era expulsat al desert per no tornar mai més (Levitic 16:7-9, 21, 22).

Aquest tipus, igual que la resta, exposa la meravellosa Gràcia de Déu en Jesús per als pecadors, el qual ha preparat un boc expiatori per ells, per tal de portar el pecats dels homes pecadors sobre el Cap, el qual és Crist, l'unigènit.

Oh, això és un amor meravellós, i diu l'Esperit, 'Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna'.

Mira a Crist, el boc expiatori, ell porta tots els pecats del seu poble, els quals són confessats i transferits sobre el cap de Jesús (Isaíes 53:6, 1 Pere 2:24).

D'aquesta manera són convertits en els seus pecats, no els nostres, i ell els ha portat amb ell al desert de l'Oblit, on no tornaran a la ment mai més; 'Ja no caldrà que s'instrueixin l'un a l'altre dient: "Coneixeu qui és el Senyor", perquè des del més petit fins al més gran, tots em coneixeran.
Perdonaré la seva culpa, no em recordaré més del seu pecat.
Ho dic jo, el Senyor'
, (Jeremies 31:34).

Crist portarà tota la culpa i el pecat que va caure sobre ell al desert, i estem segurs que sigui quan sigui que Jesús torni, ho farà 'per salvar els qui viuen esperant-lo'.

Thomas Worden, The Types Unveiled, capítol 40

De que No Obeïm Per Nosaltres Mateixos...

[...] i es féu obedient fins a la mort,
i una mort de creu.

Filipencs 2:8
Jeús es va fer obedient fins la mort, no per guanyar la seva pròpia Justicia devant de Déu, sinò per fer-nos Justos a nosaltres els seus deixebles.

Com el Segon Adam, la Justicia -obediència- de Jesús va satisfer la demanda de Puresa absoluta que Adam no va poder assolir al Pacte d'obres, i el guany per rebre el nostre càstig no va ser per ell sinò per nosaltres els seus deixebles.

D'aquesta manera, la nostra obediència no té el propòsit d'obtenir un tipus de justicia devant Déu -recuperar la puresa perduda amb els nostres pecats- perquè Jesús el nostre Summe Sacerdot la va aconseguir per nosaltres els seus deixebles.

La nostra obediencia per tant no busca superar 'una prova' posada arterament per una mena de Demiurg perquè Jesús va passar la prova d'una vida d'absoluta obediencia per nosaltres els seus deixebles.

La nostra obediència no és per nosaltres sinò motivada pel pur agraïment i oferta en humilitat, de la mateixa manera que la obediència de Jesús no va ser per ell sinò per nosaltres el seus deixebles.

La Justificació de Déu per Gràcia a través de la fe/confiança en l'obra de Déu en Jesús anul·la la obediència egocèntrica que busca el propi guany, que treballa i s'esforça per treure un profit personal -la Salvació- perquè Jesús en morir en lloc nostre va aconseguir la Salvació per nosaltres els seus deixebles.

Un cop més, la obediència de Jesús no era per sí mateix sinò per nosaltres els seus deixebles.

Així doncs, si cap deixeble es troba per sobre del seu Mestre, la nostra obediència no ha de ser per nosaltres mateixos sinò per benefici dels demés, oferta en agraiment a Déu pel regal de la Gràcia en Jesús el Senyor, germà i Mestre de nosaltres els seus deixebles.

viernes, 14 de abril de 2017

Ens Quedem Mirant el Dit...


Per molt que una reunió vagi aparentment bé, i tothom asseguri que va sortir molt edificat, penedit i revifat en les coses de Jesús, un sap que va anar malament si retrospectivament tothom recorda més la gent que va liderar la trobada que no el Poder de Déu present en la mateixa.

De que Ens Mentim Per No Perdre Allò que Més Estimem


L'home es mentirà a sí mateix sobre la seva realitat i principis ètics i moral si i només si la mentida que abraça és allò que li permetrà tenir allò que vol, perquè l'arrel del seu problema es manifesta a través d'un Ego incurvatus in se.

Per això a la Paraula, l'home en rebel·lió amb Déu és fill del Diable, perquè Aquest és el Pare de la mentida.
L'home enemistat amb Déu viu una vida de mentida.

De que la Fortalesa Rau en Veure la Nostra Feblesa...

Tell you what. I used to get the people jumpin' and talkin' in tongues, and glory-shoutin' till they just fell down and passed out. An' some I'd baptize to bring'em to. An' then, d'you know what I'd do? I'd take one of them girls in the grass, an' I'd lay with her. Done it ever' time. Then I'd feel bad, an' I'd pray, but it didn't do no good. Come the next time, them an' me was full of sperit, Id' do it again. I'd figgered out there wasn't no hope for me, an' I was damned ol' hypocrite. But I didn't mean to be.
John Steinbeck, The Grapes of Wrath
21 Em trobo, per tant, que voldria fer el bé, però alhora constato això: només sóc capaç de fer el mal.
22 Si segueixo la raó, m'agrada de complir la llei de Déu,
23 però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner:
és la llei del pecat que porto dintre meu.
24 Que en sóc, de dissortat!
¿Qui m'alliberarà d'aquest cos que em duu a la mort?

Romans 7:22-24
Qui no s'identifiqui amb això, encara no ha vist l'albada...

martes, 11 de abril de 2017

Pregària, Thomas Merton

Déu Senyor, no tinc idea cap a on vaig.
No veig el camí devant meu.
No puc saber amb certesa on acabarà.
Tampoc no em conec a mi mateix, i el fet de creure que t'estic seguint no vol dir que realment ho estigui fent.
Però crec que el desig de complaure't sí que et complau.
I espero tenir aquest desig en tot el que faig.
Espero també no fer res fora d'aquest desig.
Sé que si faig això em guiaràs perl camí correcte, encara que no sàpiga res sobre ell.
Per tant, confiaré en Tu sempre, encara que pugui semblar perdut a la vall de la mort.
No tindré por perquè ets sempre amb mi, i mai no deixaràs que afronti els perills tot sol.

Thomas Merton

lunes, 10 de abril de 2017

De Veure el que És en el Nostre Camí

Al Llibre IV del Adversus Haereses d'Ireneu de Lió llegeixo:
La Glòria de Déu es l'home viu, mentre que la vida de l'home és la visió de Déu.
El seu punt em sembla que seria aquest: Déu manifesta la Seva Glòria en la nostra vida, i el centre de la nostra vida és veure a Déu.

I això em recorda a una de les beneurances,
8 »Feliços els nets de cor perquè ells veuran Déu.
Mateu 5:8
Quan un reconeix que Déu és darrera de tot, és capaç de veure'l fins en les coses més petites.
Darrera allò bo i dolent era Déu, proveïnt-me en això, consolant-me en allò, però mai sol, sempre en Jesús.

El cristià és aquell per tant, que veu les coses tal com són, perquè la Providència o cobreix tot.

En certa manera es podria dir que vivim en una contínua Transfiguració, perquè Jesús ens mostra la Realitat.
Ara, podem veure a Déu darrera totes les coses no perquè Jesús hagi retirat el vel que amaga Déu sinò perquè Jesús ha retirat el vel que cobria els nostres ulls.
Per fe podem veure les coses que no són com si fossin, i les que són tal com són, i en veure a Déu en Jesús darrera de tot, som transformats a la seva mateixa imatge [...] per l'Esperit.

La memòria de la Presència de Déu ens permet recordar el propòsit en allò que fem i no fem, d'aquí les paraules de Pere,
19 A més, tenim el sòlid fonament de les paraules dels profetes; i feu bé d'escoltar-les amb atenció, ja que són una llum que resplendeix en un lloc tenebrós, fins que apuntarà el dia, i l'estel del matí s'alçarà en els vostres cors.
2 Pere 1:19
Les Paraules de Déu, la certesa de la Seva Presència en nosaltres i en les coses al nostre voltant empenyen en la nostra santificació, en el nostre moldejament a imatge de Jesús perquè fem camí per la fe, sense veure-hi, però la fe ens permet veure allò invisible als ulls.

domingo, 9 de abril de 2017

Dels Darrers Dies

1 Ja saps que en els darrers dies vindran temps difícils.
2 Timoteu 3:1
Els darrers dies no són un punt fixe i llunyà al final dels temps, sinò un present continu que es mou cap al final dels temps.
És a dir, els darrers dies fa referència a tota la Biblia perquè tota la Paraula o els anticipa o els descriu.

Cert, tota la Biblia és el desenvolupament i progressió d'una història que apunta a un futur, tot allò escrit parla profèticament, o es mou cap a, o anticipa aquest final: la Re-generació de totes les coses en el Mesíes de Déu que és Déu.

Per això diem que l'Antic Testament és tipològic, perquè les ombres de l'Antic són tipos de l'antitipus que ha de venir -Jesús- i que l'Antic no és altre cosa que una revelació pre-encarnada que anticipa la vinguda, consumació i Glorificació còsmica (Cels i terra) del Mesíes de Déu que és Déu.

Des de la resurrecció de Jesús els dos móns -l'espiritual i el físic- coexisteixen.
Per una banda allò espiritual ha entrat al món en la forma de l'Esperit habitant al cor dels deixebles de Jesús, i per l'altre, el cos físic de Jesús habita al Paradís en espera de la Re-generació de totes les coses.

Els darrers dies són ara de la mateixa manera que ho van ser fa dos mil anys.

Ara som al bell mig d'aquesa història.
L'església -el Poble de Déu- és escatològica, un anticipi, un llampec del final gloriós.
Per molt que la meva vida sigui un desastre, plena de patiments o decebedora, Déu ha orquestrat la meva redempció i els meus afers per tal que es moguin cap a la fita de glorificar a Jesús als Nous Cels i Nova Terra.

El meu destí ja no em pertany perquè el Destí de Jesús ha esdevingut el meu en comprar-lo i pagar-lo amb la seva vida, mort, resurrecció i exaltació.
I això és en el fons la Història...

jueves, 6 de abril de 2017

De que una Cosa Porta a l'Altre i l'Altre Fa la Cosa

Si ets teòleg, pregaràs veritablement.
I si pregues vertablement és perquè ets un teòleg.

Evagri el Solitari (natural de Pontus)

domingo, 2 de abril de 2017

De l'Adoració que Complau al Senyor al Tabernacle de Puresa

1 El Senyor va dir a Moisès: --Vés a trobar el faraó i digues-li: "Això diu el Senyor, el Déu dels hebreus:
Deixa sortir el meu poble perquè m'adori.
Èxode 9:1
Quan Moisès li diu a Faraó 'Deixa sortr al meu poble, per tal que m'adori' al desert, no diu pas una excusa per tal de poder aconseguir la veritable intenció de Déu: que Israel rebi la seva terra promesa.

És a l'inrevès, la terra promesa és un reflex d'allò que va passar al desert, reflex al mateix temps del Propòsit primer de Déu.

Què vull dir amb tot això?
Que Israel va al desert per tal d'adorar a Déu d'acord al Propòsit Primer, és dir, que Israel va al desert per tal d'adorar al Senyor, tal com Déu volia ser adorat: enmig del Seu Poble, en un espai físic de puresa.
Correcte, Déu es va haver de retirar del món tal bon punt el pecat va entrar al món perquè de la mateixa manera que allà on hi ha llum no pot haver-hi ombra, allà on hi ha Déu no pot haver-hi pecat.
Aquesta és la raó per la qual Déu insisteix tant en la necessitat de purificar el tabernacle:
Serà l'espai on Ell habitarà...
9 »Acabat pren l'oli de la unció santa i ungeix el tabernacle i tot el que hi ha dins.
Consagra'l amb tots els seus accessoris, i tot quedarà consagrat.
10 Ungeix també l'altar dels holocaustos amb tots els seus accessoris; consagra l'altar, que serà Santíssim.

Èxode 40:9
Cert, el Propòsit de Déu és habitar al món entre els éssers humans, la Seva imatge, governar el món a través dels éssers humans, la Seva imatge, i donar-se a conéixer al món mitjançant els éssers humans, la Seva imatge.
La Creació és un Temple on adorar al Seu Creador, perquè tot Temple no és altre cosa que una confluència de les dues esferes: la física i la espiritual, d'aquí que Jesús fos el 'veritable Temple'.
Ara, això volia el Senyor que fos el món, i això és el que será un cop es produeixi 'la Re-generació de totes les coses'.

És per aquesta raó per la qual el Senyor promet re-fer els Cels i la Terra, re-crear un nou Gènesis per tal que tot sigui com 'en el Principi', quan Déu i la Seva imatge vivien en Comunió (Comú-Unió).

Això tindrà lloc a la Parousia, quan els Cels i la Terra seran des-fets, seran re-fets.
I això trobem a Èxode 40, quan Israel aixeca un microcosmos, un petit tros de futur portat al present, una ombra de la realitat, ja que la Comunió no és total, només un anunci del que vindrà.

La tenda representa allò que el món ha sigut cridat a ser: un espai físic on la Shekinah de Déu habita, el Temple de Déu.

I dic representa perquè la tenda del tabernacle és només una llambregada del Propòsit final: la fusió d'allò terrenal amb allò espiritual, el Cel a la Terra, una fusió que és con-fusió, ja que en el futur un espai serà indestriable de l'altre.

El cristià és l'home-tabernacle i l'església el poble-tabernacle.
Tot cristià és un tabernacle físic on habita l'Esperit de Déu, d'aquí que l'església sigui la comunitat enmig de la qual sojorna l'Esperit de Déu.

I si algú no té l'Esperit de Déu, no és d'Ell...

Per tant, Déu no està oferint una excusa quan diu el que diu, sinò que està re-velant com vol ser adorat, és dir, a una Terra Promesa transformada, on allò físic i allò espiritual co-habitaran gràcies a aquella acció poderosa amb què Ell sotmetrà a si mateix totes les coses, i les purificarà per tal que la imatge visqui en Comunió amb el seu Creador.


De que Sense Confessió, No Hi Ha Esperit...

38 Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu.
Pilat hi va accedir.
Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús.
Joan 19:38
La lliçó em sembla evident.
Si no confesses públicament la teva fe en el Senyor que ressucita dels morts, tot el que rebràs serà un cos mort...

domingo, 26 de marzo de 2017

De San Pere Crisòleg i la Lliçó de No Perdre en Estalviar sinò de Recollir en Sembar

Hi ha tres coses, germans meus, a través de les quals la fe s'aferra, la devoció roman constant i la virtut resisteix.
Són la pregaria, el dejú i la misericòrdia.

L'oració truca a la porta, el dejuni ho obté i la misericòrdia ho rep.
Pregaria, misericòrdia i dejú: Aquests tres són un, i cadascú dona vida als altres.

El dejuni és l'ànima de la pregaria, la misericòrdia el sosteniment del dejuni.
Que cap d'ells intenti separar-los, no poden ser separats.

Si només ten un d'ells no en tens cap. Per tant, si pregues, fes dejuni; si fas dejuni mostra misericòrdia.
Si vols que la teva petició sigui escoltada escolta les eticions dels demés, si no tanques la oïda als demés, Déu no tancarà la Seva oïda a tu.

Quan facis dejuni mira el dejuni dels demés.
Si vols que Déu conegui que tens gana, sàpigues que un altre té gana. Si esperes misericòrdia, mostra misericòrdia. Si busques tendresa, mostra tendresa. Si vols rebre, dona. Si demanes per tu el que negues als demés, la teva petició serà una burla.

Romangui aquesta regla entre tots els homes que practiquen la misericòrdia: mostra misericòrdia als demés, amb la mateixa generositat, amb la mateixa prontitut que vols que els altres et mostrin a tu.

Per tant, deixa que la pregaria, la misericòrdia i el dejú siguin una única petició a Déu de part nostra, una parla en la nostra defensa, una pregaria a tres bandes al nostre favor...

El dejú no porta fruit a menys que sigui regat amb misericòrdia.
El dejuni s'asseca quan la misericòrdia s'asseca. La misericòrdia és al dejú el que la pluja és a la terra.
Per molt que la puguis conrear al teu cor, aclara el terra de la teva naturalesa, desarrela els vicis, planta les virtuts, si no alliberes la primavera de la misericòrdia, el teu dejú no portarà fruit.

Quan facis dejú, si la teva misericòrdia és petita la teva collita serà petita, quan facis dejuni, el que vessa en misericòrdia abunda al teu graner.
Així dons, no ho perdis en estalviar-la, sinò recull en sembrar.
Dona als pobres i et dones a tu.
No se't permetrà tenir el que has negat als demés
.
Sant Pere Crisòleg
La lliço s'enten millor un cop aprens què vol dir dejú pel Senyor a Isaíes 58:5-8.

sábado, 25 de febrero de 2017

Del Camí d'Abraham i la Dona Cananea...

29 Llavors Jesús li digué:
Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla.
Marc 7:29
Jesús, l'impecable comunicador, la Saviesa i Paraula de Déu feta carn, aparentment perd un debat.
I amb una dona gentil, la qual ocupava l'últim lloc a la piràmide de poder social jueu al segle I.

La pregunta seria, per què Jesús -el flagell de fariseus i saduceus- accepta ser derrotat en aquesta ocasió.

Hi ha diferents respostes respecte a això.
Per una banda veiem que en aquesta escena Jesús torna a destrossar els convencionalsmes socials de l'època:
La jerarquia és esmicolada, els status ignorats.
Cert, Jesús es deixa ser 'avergonyit' (esdevenir menys) per tal de poder incloure a una dona pagana dins la Comunitat, la Nova Humanitat.

Jesús -el veritable Israel- fa allò a què Israel ha sigut cridat, i pateix la 'humiliació' de redefinir els seus límits col·lectius per tal de rebre als gentils com als seus iguals.
6 El designi de Déu és aquest: en Jesucrist, per l'evangeli, els gentils tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.
Efesis 3:6
Ara, en aquesta escena hi ha un aspecte que em sembla brutal.
Jesús accepta ser humiliat pel bé de un d'aquests germans meus més petits, esperonat per l'Amor i petició de Misericòrdia en fe de la dona, però fixeu-vos que aquesta petició és feta no pas per sí mateixa sinó per l'Altre.
26 La dona, que era pagana, sirofenícia d'origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni.
Marc 7:26
Ella no dubta humiliar-se pel bé de qui estima.
I Jesús fa el mateix.... i es deixa guanyar

Ok, aquesta podria ser una lectura, però hi ha una altre que m'agrada més...

La lectura en qüestió no veu l'escena com un altre debat d'enginys, sinó com un diàleg.
Què vol dir això?
Bé, que un diàleg és la forma més efectiva de comunicació entre dos.
És a dir, en un diàleg no hi ha competició d'arguments, no hi ha una lluita d'enginys sinò que es produeix un intercanvi enriquidor de parers.
La vergonya i/o humiliació no troba lloc perquè no es tracta de guanyar l'altre sinò de guanyar-se mutuament.
I és això el que també trobem en l'escena.

La dona no es troba en cap mena de debat i el Senyor no premia l'enginy, simplement premia la seva fe, la seva humiliació, el seu amor a l'Altre.
Veiem la mateixa escena a Mateu 15:21-28.
Una de les grans insistències de la Veritat feta carn era avorrir la mentida, la hipocresia, el formalisme que vol treure d'algú alguna cosa a base de falsos afalacs, tal com veiem a l'escena de la qüestió del tribut (fals afalac, fermesa de Jesús).
I així és com s'apropa la dona sirofenicia al Senyor, mitjançant falsos formalismes.
Correcte, la dona li diu al Senyor allò que creu que Jesús vol sentir amb una finalitat: Treure d'ell un favor.
22 Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar:
--Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi.
Mateu 15:22a
Per què una dona no jueva hauria d'adreçar-se a un jueu -enemic- amb un dels títols més importants que un jueu pot rebre?
Per guanyar un favor...
En certa mesura, adular a algú per treure quelcom és prou insultant, perquè és una manera de dir estúpid a aquell de qui vols treure res.
I d'aquí el silenci primer Jesús no li va tornar contesta i la duresa de les paraules de Jesús després, les quals si ens fixem, ni tan sols van adreçades a la dona, sinò als seus deixebles, tot un menyspreu,
24 Jesús els digué: --Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel.
Mateu 15:24
Si em tractes com a jueu, et tractaré com a jueu, diu el Senyor.
Si jugues a les jerarquies i a les distincions, et donaré jerarquies i dstincions, i tu dona estrangera, et trobes a la base de la piràmide social...
Així no, diu el Senyor, no amb afalacs, no amb duplicitats i falsíes sinò amb Veritat, humilitat, fe i peticions de Misericòrdies, ensenya el Senyor.
En efecte, tan bon punt la dona s'oblida d'afalacs, formalismes i cerimònies, Senyor, ajuda'm! el Jesús li dona la petició del seu cor,
28 Llavors Jesús li respongué: --Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols. I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.
Mateu 15:28
La lliçó és que l'única manera que podem adreçar-nos a Déu en Jesús és mitjançant el Camí d'Abraham, el Camí que Pare de la Fe va seguir en demanar Misericòrdia per la gent de Sodoma, és dir, amb humilitat, veritat i petició de Pietat, clemència...
En l'escena trobem guany mutu, el Senyor guanya una germana, i la dona la Vida.

Un cop vaig llegir que l'Omnipotent és impotent devant les peticions de Misericòrdia.
En aquest cas Jesús sembla recolzar aquest punt.

Per això i molt més doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de nostre Senyor Jesucrist i amen...

sábado, 11 de febrero de 2017

De que la Taula ens És Comuna, però No el Llit, Epístola a Diognet

"Els cristians no són pas diferents dels altres homes ni per la terra ni per la parla ni pels costums. No habiten ciutats que siguin només d’ells, no parlen un llenguatge estrany ni menen la seva vida particularment, allunyats de tothom.
És ben veritat que aquesta doc­trina no és invenció d’ells com a fruit del talent i de l’especulació d’uns homes estudiosos, ni professen tampoc, com fan els altres, una filosofia humana.
Perquè viuen en ciutats gregues o bàrbares, segons la sort que ha correspost a cadascú, i s’adapten al vestit, al menjar, als hàbits i als costums de cada país, però tenen una manera especial de comportar-se que és admirable tal com ho reconeix tothom, sorprenent.
Viuen a les seves pàtries, però com si hi fossin forasters.
Participen en totes les activitats dels bons ciutadans i accepten totes les càrregues, però com si fossin pelegrins. Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria els és terra estranya.
Es casen com tothom, com tothom engendren fills, però no exposen els nascuts.

La taula els és comuna, però no el llit.
Estan en la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps a la terra, però tenen llur ciutadania al cel.
Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida van més enllà de les lleis.

Tothom els persegueix, però ells estimen tothom.
No els coneixen, i els condemnen.
Els maten, però així els donen la vida.
Són pobres, i n’enriqueixen molts.
Els manca tot, però neden en l’abundància.
Són ultratjats, però en els mateixos ultratges hi ha llur glòria.
Els maleeixen, però són declarats justos.
Els insulten, i ells beneeixen.
Els injurien, però ells honoren.
Fan el bé, i se’ls castiga com si fossin malfactors; condemnats a mort, se n’alegren com si els fos donada la vida.
Els jueus els ataquen com si fossin estrangers, els grecs també els persegueixen; no obstant això, els mateixos que els avorreixen no saben dir el motiu de llur odi.

Ho diré breument: allò que l’ànima és per al cos, això són els cristians en el món.

L’àni­ma està espargida per tots els membres del cos; de cristians, n’hi ha arreu del món, a totes les ciutats.
L’ànima viu en el cos, però no procedeix del cos; els cristians viuen en el món, però no són del món.
L’ànima invisible està reclosa en la presó del cos visible; igualment els cristians són coneguts com uns que viuen en el món, però llur culte veritable a Déu és invisible sempre.

La carn avorreix l’ànima i lluita contra ella tot i que no ha rebut pas cap greuge d’ella, però és que no li permet de fruir dels plaers; el món avorreix els cristians, que tampoc no li han fet cap greuge, però és que ells rebutgen els plaers del món.

Encara que la carn i els seus membres avorreixen l’ànima, ella els estima; també els cristians estimen els qui els odien.
L’ànima està reclosa en el cos, però és ella la qui el manté unit; igualment els cristians estan detinguts en el món, com en una presó, però són ells els qui sostenen el món.
L’ànima immortal habita una tenda mortal; igualment els cristians viuen de pas en uns estatges corruptibles mentre esperen la incorrupció en el cel.
L’ànima millora, per l’abstinència de menges i beguda; igualment els cristians, castigats de mort cada dia, es multipliquen més i més.
Déu els ha assenyalat un lloc altíssim, i no els és lícit desertar-ne".
Carta a Diognet, Capítols 5-6

sábado, 28 de enero de 2017

L'Eterna Torah de Déu, la Transfiguració

1 Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta 2 i es transfigurà davant d'ells;
Mateu 17:1-2a
Un dels passatges més fascinants i menys compresos del Nou Testament és -sens dubte- l'escena de la Transfiguració.
En aquesta trobem molts temes, l'entrega de la Nova Llei és un d'ells.

Cert, a Mateu 17 s'estableix un interessant paral·lelisme amb una de les escenes veterotestamentàries més conegudes:
L'entrega de la Llei a Moisès.
18 Tot el poble d'Israel sentia la tronada i el so dels corns.
Tots veien els llamps i la muntanya fumejant.
El poble tremolava i es mantenia lluny.
Èxode 20:18
Goita els elements que trobem a Èxode i com tornen a aparéixer a Mateu 17.
Tenim la muntanya, la por en el poble d'Israel, el núvol, la Veu de Déu i -aquest és el tema que ens ocupa- l'entrega dels Manaments de Déu al Seu Poble...
Exacte, a Èxode Déu a través d'un mitjancer -Moisès- entrega al poble d'Israel noves ordenances.
12 El Senyor digué a Moisès:
--Puja cap a mi a la muntanya i estigues allí, que et donaré les taules de pedra amb la Llei i els manaments que hi he escrit per a instruir els israelites.
Doncs bé, el mateix trobem fil per randa a l'escena de la Transfiguració.
Tenim la 'muntanya alta', el 'gran temor' en 'Pere, Jaume i Joan', el 'núvol lluminós', la Véu de Déu i l'entrega de la Nova Llei...

Però aquest cop Déu no entrega unes taules de pedra, sinó a una Persona,
--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo.
Mateu 5b
Déu entrega al món l'eterna Llei, el Logos, la raó de Ser de l'home, el Propòsit Primer, la Imatge, el Mesíes Jesús.
Correcte, Pau diu
21 I per guanyar els qui no tenen Llei he viscut amb ells com si jo tampoc no en tingués, encara que no estic pas sense Llei de Déu, sinó sota la Llei de Crist.
1 Corintis 9:21
Jesús és la nostra Llei per tal que Abba sigui el Nom de Déu per als seus deixebles.

En paraules de Joan, la 'Llei de Crist' és 'viure tal com Jesús vivia', és dir, la norma moral del cristià no són una sèrie de manaments o normes morals en paper, no són una llista d'allò que pots fer i allò prohibit, no són les admonicions del teu pastor o germà, i certament no és allò que creus que Déu vol, sinó que la la norma moral del cristià és Jesús.

Ara, el més interessant és que la Nova Llei pot fer allò que la Torah no podia: complir el Propòsit de Déu per a la humanitat.
Cert, un dels grans temes de la Paraula -que desenvoluparé amb l'ajuda de Déu més endavant- és la Raó de ser de l'home.
Sovint sento a molts creients dient 'no sé pas quin és el propòsit de Déu per a la meva vida', i en dir-ho sense adonar-se que el Senyor els ho ha manifestat de Principi a Fí en la Seva Paraula.

Exacte, el Propòsit de Déu per l'home és que aquest sigui la Seva imatge, el reflexe de Sí,
26 Déu digué: --Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, Gènesi 1:26a
Aquest ÉS el propòsit de Déu per la humanitat, aquest ÉS el propòsit de Déu per la meva vida, i això ÉS allò que rebem en Jesús:

La recuperació de la Imatge de Déu perduda a través de la Redenció dels seus pecats mitjançant el Mesíes, i la recepció de l'Esperit per tal de créixer a imatge del que ÉS Imatge,
22 renuncieu al vostre comportament passat i despulleu-vos de l'home vell que es va destruint rere els desigs seductors;
23 renoveu espiritualment el vostre interior
24 i revestiu-vos de l'home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la Veritat.
Efesis 4:22-24
Per tot això, donem les gràcies a Déu per tot en el Nom del nostre Senyor Jesucrist...